|
ESTRÈS POSTTRAUMÀTIC
Aquest trastorn sorgeix quan la persona ha sofert o ha estat testimoni d’una agressió física o una amenaça per a la seva vida o la d’altres persones i la reacció emocional experimentada implica una resposta intensa de por, horror o indefensió.
El trastorn s’inicia immediatament després del trauma.
Factors estressants que el poden provocar: violació, assetjament sexual, agressió física, males notícies, ser amenaçat amb una arma, accident de trànsit, presenciar una agressió, abusos físics en la infància, etcètera.
Símptomes: les víctimes solen reviure intensament l’agressió soferta o l’experiència viscuda en forma de malsons i d’imatges i records constants i involuntaris, fugen dels llocs o de les situacions relacionats amb el fet traumàtic o els eviten i fins rebutgen pensar voluntàriament en el que s’ha esdevingut o parlar-ne amb els éssers estimats, mostrant, alhora, respostes exagerades de sobresalt, cosa que es tradueix en dificultats de concentració, irritabilitat i problemes per conciliar el son.
En les víctimes d’un succés intensament negatiu, el grau de gravetat de l’estrès posttraumàtic és relativament independent del tipus d’agressió soferta, potser perquè la percepció de l’amenaça és un predictor millor d’aquest quadre clínic que l’amenaça mateixa (Echeburúa y Corral).
Els símptomes poden remetre o cronificar-se segons hi hagi hagut un trastorn psicopatològic previ i segons la percepció de control dels esdeveniments negatius, la intensitat i gravetat dels factors estressants, la presència primerenca de símptomes dissociatius i el suport psicològic i social rebuts abans i després del trauma.
Tractament: intervenció psicològica, per mitjà de la utilització de diverses tècniques que s’aplicaran d’acord amb la personalitat del pacient, i, de vegades, també farmacològica.
Una de les tècniques psicològiques més adequades en aquesta mena de trastorns és l’EMDR.
Una intervenció adequada pot evitar que el trauma es cronifiqui.
|
Estrès/Trauma 
