ESCLEROSI MÚLTIPLE

L’esclerosi múltiple és una malaltia de causa no coneguda que afecta el sistema nerviós. Afecta més sovint dones i sol aparèixer en persones joves. Els símptomes més freqüents són la neuritis òptica, que produeix disminució de l’agudesa visual en un ull, trastorns sensitius, trastorn de la marxa i del control de l’orina.

Es tracta d’una malaltia de curs molt variable, que moltes vegades es desenvolupa per mitjà de brots amb símptomes que es fan presents de sobte però que milloren parcialment o completa en uns dies o unes setmanes. La cortisona millora els brots de la malaltia: duren menys i deixen unes seqüeles menors.

S’ha demostrat que l’interferon beta disminueix el nombre de brots, però la dificultat per aplicar-lo i l’elevat cost en limiten l’administració. Probablement, altres medicaments disminueixen també la probabilitata d’un nou brot.

CONCEPTE

L’esclerosi múltiple (EM) és una malaltia del sistema nerviós. No se’n coneix la causa. Probablement, està induïda per un virus els primers 15 anys de vida i, després, es produeix una alteració autoimmune, és a dir, un error dels mecanismes de defensa que posa en marxa la malaltia.

Es caracteritza per la presència de lesions múltiples en forma de petites plaques distribuïdes pels nervis òptics i per determinades regions del cervell i de la medul·la espinal. La lesió afecta la mielina, que és l’embolcall de les prolongacions de les cèl·lules nervioses (axons). Aquesta substància, la mielina, millora i fa més ràpida la conducció nerviosa.

CAUSA

No se’n coneix la causa. Les hipòtesis més esteses procedeixen de diversos fets:

1. La malaltia té una distribució geogràfica molt determinada, ja que, com més allunyats estan els països de l’equador, més freqüent és, de manera que els països africans i de l’Amèrica del Sud, per exemple, tenen molt pocs pacients amb aquesta malaltia. Espanya en presenta una incidència mitjana, mentre que la freqüència és molt més elevada al nord dels Estats Units, a Canadà i als països del nord d’Europa, països tots majoritàriament rics i d’una gran potència investigadora. Això suggereix que, o bé aquestes poblacions hi tenen una més gran predisposició o bé hi ha un factor extern que ho desencadena més fàcilment.

2. Els estudis sobre emigracions mostren que, entre els qui van emigrar abans dels 15 anys des d’un país d’alta incidència (nord d’Europa) a un d’incidència mitjana (Israel), la possibilitat de contreure la malaltia és la del país de destinació (Israel), cosa que canvia si s’emigra després dels 15 anys, ja que, en aquest cas, el risc és el del país d’origen. Tot plegat sembla indicar que és durant aquests anys que es contrau alguna cosa que produirà, més tard, la malaltia.

3.Els germans bessons d’un malalt d’esclerosi múltiple tenen un risc més gran de contreure la malaltia que un germà no bessó. El risc que un familiar d’un pacient contregui la malaltia és una mica més gran que el de la població normal, però és baix. No es tracta d’una malaltia hereditària monogènica o monofactorial. De tots aquests factors deduïm, doncs, que la malaltia es contreu els primers 15 anys de vida, que hi ha un factor, possiblement extern, que la indueix, però que només els qui hi estan genèticament predisposats la contreuen.

CLÍNICA: SÍMPTOMES I SIGNES DE LA MALATIA

La malaltia és una mica més freqüent en dones que en homes. Normalment comença entre els 15 i els 30 anys d’edat i els símptomes se solen presentar a tall de “brots” que apareixen en hores o dies i que remeten parcialment o completa en el curs de setmanes o mesos. Solen variar molt d’uns malalts a uns altres i d’un brot al següent en el mateix malalt. Això no obstant, hi ha alguns símptomes força comuns en tots ells:

• Trastorns visuals: neuritis òptica. Es caracteritza per la pèrdua de l’agudesa visual en un ull, que altera la visió dels colors –hi pot haver un cert dolor quan es mou l’ull–, però només en casos excepcionals un pacient d’esclerosi múltiple acaba cec. Un altre tipus d’alteració és la visió doble, però acostuma a ser transitòria. Amb una menor freqüència es donen casos també d’oscil·lació de la imatge; se’n diu oscilopsia i és susceptible de millora per mitjà de medicaments.

• Trastorns de la marxa. És un dels símptomes més freqüents i que més incapacita aquests malalts; sol ser causat per falta d’equilibri i, només en alguns casos, per falta de força. En la major part dels casos, la falta d’equilibri i de força se solen combinar.

• Trastorns sensitius: formigueig, sensació d’”ensurament”, disminució de la sensibilitat i fins i tot dolor, a qualsevol lloc del cos. El dolor no és un símptoma habitual: pot aparèixer neuràlgia de trigèmin, amb dolor a la cara intens, però breu, que augmenta si es toca, es parla o amb l’aigua freda. També es poden patir “rampes” doloroses a qualsevol lloc del cos, que solen ser transitòries i generalment milloren amb carbamacepina.

• Trastorns del control de l’orina. La necesitat d’haver d’orinar ràpidament és el símptoma inicial, després apareix la incontinència.

• Trastorns en la potència sexual. És freqüent la impotència en el baró en estadis avançats de la malaltia, però el desig sexual sol mantenir-se.

• Cansament. Els malalts parlen sovint d’un cansament molt gran, que pot ser transitori. Possiblement està relacionat amb factors com ara l’esforç que els cal fer, l’ànim i altres de desconeguts. De vegades millora amb medicació.