TRACTAMENT

Avui dia es reconeix que un enfoc terapèutic actualitzat requereix l’aplicació d’estratègies transdisciplinàries –medicofarmacològica / psicòleg i psicoteràpia...–adreçades, almenys en l’àmbit psicoterapèutic, a un ràpid anivellament de l’angoixa i l’estrès i a l’increment de l’estabilitat anímica i emocional, que s’aprecia en la disposició del pacient per millorar la relació amb la malaltia, els seus brots i els seus propis recursos potencials, a fi d’optimitzar i afavorir els esforços esmerçats en la rehabilitació i en la vida quotidiana.

El pacient diagnosticat d’EM sol resistir-se a l’hora d’acceptar el diagnòstic, que nega, tot generant una gran nombre de dubtes i racionalitzacions que la major part de vegades el du a la recerca d’altres opinions, cosa humanament comprensible i respectable però que, de vegades, li pot suposar de retruc una demora perjudicial en l’inici del tractament.

Rebre tractament adequat mèdic i psicològic pot ser un ajut invalorable per al pacient, que pot veure com se li allarguen els períodes d’estabilitat i s’endarrereix

HIPNOSI CLÍNICA EN L'EM (Malvezzi Taboada, Carlos)

La hipnosi ha estat inclosa de nou, com a terapèutica específica o complementària de la terapèutica de base, en diverses especialitats i en reconegudes institucions –Univ. Hosp. of South Manchester (Anglaterra), Eastern Virginia Medic. (USA), St. Mark’s Hosp. (Anglaterra).

“La hipnosi és essencialment un estil comunicacional sui generis d’idees i una forma d’entendre les coses expressades a un pacient, d’una manera que ell vulgui ser més receptiu a les idees presentades i estigui més motivat per explorar i optimitzar el seu propi potencial, i així, donar-se l’oportunitat ell mateix de controlar millor les seves respostes i les seves conductes emocionals, psicològiques i fisiològiques.”

No s’entén, doncs, la hipnosi com la terapèutica de caire suggestiu impositiu característica de finals del segle XIX o començaments del XX –Charcot, Babinsky, Breuer, Freud i d’altres–, sinó com una modalitat comunicacional, particular, específica, sui generis, entre el terapeuta i els seus pacients, una modalitat comparable a sembrar, una “sembra d’idees”.

“La receptivitat de les idees és un altre atribut de l’estat hipnòtic que fa possible la comunicació al pacient de nous i ulteriors conceptes susceptibles d’educar o reeducar d’acord amb les necessitats del pacient i no les del terapeuta, com sol passar en altres procediments.”

Tenint, doncs, en compte les característiques individuals, els estils, les formes vinculants, les idees, les motivacions, els valors i les creences particulars de cada pacient, motiva, promou, estimula cap al descobriment i el reconeixement de cara a la utilització màxima dels seus propis potencials i posant-los al seu servei, amb les consegüents sensacions de reassegurament, motivació, esforços i consecucions a cada pas del tractament.

HIPNOSI CLÍNICA EN LA REHABILITACIÓ

Convé deixar clar que la incorporació de la hipnosi clínica o hipnosi ericksoniana al tractament psicoterapèutic “tot i que no modifica l’estat de les lesions anatòmiques ni els aspectes fisiopatològics, sí que afavoreix que millori l’ajustament a la realitat del pacient, la qual cosa facilita que se’n neutralitzin també millor les seqüeles negatives” (Shapiro i Kline) (4) ja que s’incrementa l’autoconfiança, es millora la disposició anímica i s’estimula l’aprofitament al màxim dels recursos naturals potencials que el pacient posseeix i que tan sovint, a causa de l’abatiment físic i anímic, de la desvaloració, del cansament i d’actituds autofrustrants, el menen a abandonar-se o a sentir-se amb moltes menys habilitats o capacitats de les que realment disposa.

La idea de revalorar la participació activa del pacient en un millor control dels seus estats anímics, el seu estrès emocional i les seves penes, i a l’hora de trobar un més adequat encaix a la seva realitat personal, familiar, social i laboral, juntament amb el fet que se senti part activa –i no tan sols passiva– del seu propi tractament, col·laboren a fer-lo més estable i a valorar com cal les coses que aconsegueix, per petites que semblin ser.

 Cal que tinguem en compte  les necessitats de canvis i adaptacions que inevitablement sorgeixen durant les diferents alternatives en l’evolució de la malaltia, tant pel que fa al pacient com a la seva família, i encara més pel que fa a l’EM en tant que malaltia crònica. En aquest sentit, un capítol a part fóra el d’“EM, el malalt crònic i la seva família”, que és la raó per la qual hem remarcat en el paràgraf anterior tot el que fa referència a la seva valoració i a la seva participació activa, ja que també serveix per a l’àmbit familiar, en què generalment s’està a l’expectativa, des del començament, de l’evolució, els brots i les millores aconseguides.

Hem pogut observar que l’estimulació del sentiment de participació activa en el pacient, el fet que se senti subjecte actiu davant la “seva” EM i que abandoni la posició anímica “d’inhabilitadora i postradora passivitat”, li permet actualitzar i activar recursos encara existents en el seu propi cos però que ja creia perduts o “oblidats”, i predisposar-se així, també, positivament, per a la mobilització de recursos en el vessant muscular de cara a la rehabilitació fisioterapèutica i a la seva vida quotidiana.

El pacient aconsegueix llavors incrementar els intents de millora de la seva mobilitat i, d’aquesta manera, disminuir la distròfia muscular, ja que recupera forces “oblidades” per haver desistit o deixat de banda temptatives i esforços, sovint pel que podríem qualificar de temor anticipat davant el fracàs o de sentiment d’incapacitat per sostenir els seus guanys, que pel fet de funcionar com a “profecies d’autocompliment” es compleixen! Com que “creuen” que ja han perdut qualsevol possibilitat –o que la perdran inevitablement en un futur pròxim– de dur a terme determinades activitats i moviments, acaben “acceptant-se” a si mateixos amb un grau de dishabilitat o de rendiment clarament menor del que en realitat posseeixen.

Amb la inclusió de la hipnosi dins de la psicoteràpia, a més de la feina terapèutica convencional, s’incorporen imatges i idees, mitjançant un condicionament sensorioimaginatiu, que apunten al rescat del potencial energètic de reserva existent en tot ésser humà –rendiments molt per damunt del normal en casos d’emergència, de situacions atípiques o en l’alt rendiment esportiu–, que, un cop el pacient ha après a utilitzar, li facilita un rendiment físic optimitzat, amb els consegüents beneficis que això comporta.