|
DOL
El dol és una experiència per raó de la qual una persona pateix pels pensaments, sentiments i activitats que ens assalten quan ens enfrontem a una pèrdua important, en epsecial, la mort d’un ésser estimat. Es tracta d’una pèrdua psciològicament traumàtica i sempre dolorosa, que s’associa a símptomes físics i emocionals.
Quan perdem algú estimat, sobretot si no hem tingut gaire temps o n’hem tingut gens per preparar-nos o es tracta d’algú encara jove o d’una persona molt significativa o a la qual sentim com a necessària, ens posem furiosos, aïrats, desesperats... Sovint, els familiars resten sols, se senten abandonats pel mort o culpables per no haver sabut evitar-ho, plens d’amargura, enfadats o simplement desfets moralment, incapaços de fer front a la brutal realitat.
 Els primers dies estaran molt ocupats amb les gestions que calen i atenent els parents i amics que vindran a veure’ls. La buidor apareix després de l’enterrament, quan se n’ha anat tothom.
Els nens tenen una altra idea de la mort, cosa que cal tenir en compte per parlar amb ells i comprendre les seves reaccions, que poden anar des de la retirada silenciosa i l’aïllament fins als sanglots, en un intent de cridar l’atenció per tal de substituir l’objecte estimat i necessari. També poden sentir un fort remordiment i culpabilitat.
En els adolescents, que pel fet de ser-ho ja es troben en una època difícil, la pèrdua del pare o la mare és un pes excessiu que pot provocar sentiments de culpabilitat, ràbia i tristesa.
De vegades, després d’una pèrdua, poden aparèixer símptomes somàtics –sensacions físiques, com ara d’estómac buit, tibantors al pit o a la gola, hipersensibilitat als sorolls, sensació de despersonalització, d’ofec, de boca seca...– originats per la incapacitat de sobreposar-se als sentiments de dolor i de culpa.
Cal temps i recórrer tot un procés per recuperar l’equilibri normal, i això és el que anomenem dol. Els dols mal elaborats es poden convertir en depressions cròniques.
Els membres de la família passen per diferents etapes d’adaptació. De bon començament, ni tan sols creuen que pugui ser veritat.
Fases del procés de dol
- Experimentació de pena i dolor
- Sentiments de por, culpabilitat i ressentiment
- Aparició d’apatia, tristesa i desinterès
- Recuperació de l’esperança i reconducció de la vida.
Quan s’acaba el dol?
El dol s’acaba quan s’han dut a terme les tasques que inclou el procés, per tant, no hi ha una resposta concreta; dos anys sol ser el període més acceptat. Poder parlar de la persona desapareguda sense dolor és el senyal que el dol s’ha acabat, encara que hi ha persones que mai el completen, la qual cosa facilita que reaparegui la pena de tant en tant.
“El pare tornava dels rituals funeraris. El seu fill de 9 anys, dret, mirava per la finestra amb els ulls molt oberts i un amulet daurat penjat al coll, ple de pensaments massa complicats per a la seva edat. El pare el va agafar en braços i el nen va preguntar: on és, la mare? Al cel, va contestar el pare assenyalant el firmament. El nen va alçar els ulls i va contemplar el firmament una estona en silenci. Després, el seu petit cap, desconcertat, va llançar a la nit una altra pregunta: on és, el cel? Aquest cop no hi va haver resposta; els estels semblaven llàgrimes ardents en l’obscuritat ignorant.” R. Tagore, El fugitiu, 2ª part.
“Amb esperança desesperada la busco per tots els racons de l’habitació i no la trobo. La casa és petita, i el que en surt, un cop a fora, ja no es pot recuperar mai més. Però el teu casal és infinit, Senyor, i buscant-la a ella he arribat fins al teu dintell. Estic sota la volta daurada del teu cel nocturn i alço els ulls ansiosos cap al teu rostre. Sóc a la vora de l’eternitat, de la qual res pot desaparèixer, ni la felicitat, ni la imatge d’una cara vista a través de les llàgrimes. Oh, submergeix la meva buida vida en aquest oceà, enfonsa-la en la més pregona plenitud. Deixa’m sentir, una vegada tan sols en la totalitat de l’univers, el dolç contacte perdut.” R. Tagore, Gitanjali.LXXXVII
Més informació a l’article "El Duelo".
|
Dol
