DEPRESSIÓ

El trastorn depressiu afecta la persona de forma global, i és l’origen de canvis que abasten totes les àrees del comportament.

La depressió és un dels trastorns més freqüents en la pràctica clínica, tant com a quadre psicopatològic per ell mateix, com en associació amb altres trastorns. És important que es prengui consciència de la necessitat que hi hagi una intervenció específica per part de professionals de la salut –psicòleg i/o medicopsiquiatre– de cara a la seva resolució.

La incidència de la depressió és bastant alta. Si bé les dades epidemiològiques són difícils d‘avaluar, s’assenyala que al voltant d’un 15% de la població s’ha vist o es veurà afectada en algun moment per un episodi depressiu més o menys important.

Les xifres de prevalença del trastorn depressiu són pràcticament el doble en dones que en homes, sense que s’observin gaires diferències interculturals, cosa que permet suposar que està relacionada amb factors genètics, encara que també podria reflectir la influència de tendències educatives diferents.

La depressió sembla ser un fenomen creixent entre les darreres generacions, en especial entre els homes. S’ha produït un augment significatiu de la incidència de la depressió entre nens i adolescents, com també del comportament suïcida associat al trastorn depressiu. És, de fet, aquesta associació amb la conducta suïcida que fa que sigui un dels quadres psicopatològics amb més risc de mortalitat.

El terme depressió s’ha utilitzat massa sovint per definir estats de tristesa que no constitueixen una depressió clínica o no en compleixen els requisits. La tristesa és un símptoma important de la depressió, però no pas l’únic. El trastorn depressiu, doncs, ha de ser considerat una síndrome.

De tota manera, no és fàcil diferenciar la depressió clínica dels estats d’ànim depressius més o menys transitoris i quotidians. De fet, no hi un acord general respecte als límits que separen la depressió normal de la clínica. Per a alguns autors, les diferències són només d’intensitat dels símptomes, mentre que a d’altres la diferència és qualitativa, és a dir, són entitats diferents en les quals la intensitat és tan sols un  paràmetre més.

Tot plegat ha fet que s’arribés a nombroses classificacions i criteris diagnòstics de la depressió, amb la consegüent proliferació d’etiquetes, moltes de les quals sense cap mena de rigor metodològic ni de justificació científica. La gran varietat de símptomes que abasta la depressió és una de les principals de la dificultat per fer-ne una classificació adequada. La presència d’estats depressius, d’altra banda, en una gran quantitat de quadres psicopatològics i la seva associació a una gran quantitat, així mateix, d’altres tipus de patologies, en fa més difícil encara la classificació.